Benvolguda família Font.

Voldria inofrmar-los de les classes particulars que podria fer a la seva filla.
Tinc molta paciència, per tant, podria ajudar molt la seva filla, en totes les assignatures, ja que he completat la seva filla, en totes les assignatures, ja que he completat els estudis secundaris obligatòris i el batxillerat. També la puc ajudar en la llengua estrangera anglesa, ja que tinc el titol "First". També estic començant a apendre l'alemany.
Tinc lliure totes les tardes, per tant, podeu triar l'horari que els vagi bé. A més podria passejar el seu gos, ja que tinc un gran amor pels animals.
No tinc experiència en el món laboral, però tinc moltes ganes de treballar, i apendre noves coses, per això continuo formant-me. Aquests són alguns dels cursos que he completat: Ofimàtica. submarinisme, fotografia subaquàtica.
Moltes gràcies per la seva atenció.

Descripció: El meu carrer

He viscut al carrer Vall d'Ases durant 8 anys. Tot i no haver-hi viscut tota la vida, és el lloc on m'he sentit més a casa. No és un carrer molt llarg, esta just a les afores del centre antic del poble. a la banda dreta del carrer està la meva casa, entre 2 cases exactament igual que les meva. Les cases de la banda dreta són tots nous, no deuen tenir més de 20 anys, encanvi a la banda esquerra hi han pallers i cases mes antigues. Sembla que el meu carrer sigui el primer carrer dels barris més nous. 

M'encanta el meu carrer per diferents raons. Sempre que entro per la porta recordo els temps de quan era petita, quan anava amb patins i bicicleta amb tots els meus amics i amgues. A la banda dreta de la meva porta hi ha la mànega, on sempre emplenavem globos d'aigua i feiem guerres a l'estiu. 

Al final del meu carrer hi ha 2 bancs al costat d'uns arbres. Sempre vaig allà amb les meves amigues a passar el rato. Sempre ens reunim allà per anar a qualsevol lloc. M'agrada molt això. 

Totes les cases del meu carrer són del mateix color: groc taronjós. No és que m'agradi molt aquest color, però no canviaria el color per res, aquest és el color que em recorda a casa. 

Carta al director

Robyn Jones, X-864D9800

Castelló d’Empúries, Girona.  Dimarts 23 d’abril, 2013.

Estimat director, volia dir-vos que el vostre anunci de l’any 2012 d’Estrella Damm ha sigut un dels anuncis més captivadors de l’any. Tot i que es fa cada any, la versió del 2012 ha sigut el que més m’ha agradat.

Em sembla que heu captivat molt bé la sensació d’arribada de l’estiu i la volta a casa a veure la família i els amics. A més de la sensació que provoca les imatges són molt boniques i vives, però el que acaba de millorar-ho tot és la cançó que heu triat. Conjunta perfectament amb l’historia de l’anunci i s’ha donat molt a conèixer aquesta cançó, “You can say no forever”, gràcies a vosaltres.

L’única cosa que es fa pesada de la versió original de l’anunci és que es molt llarg, per això agrada més la versió curta, o com a mínim a mi m’agrada més.

Us felicito, és un anunci molt bo, i cada es un dels millors que surt a la televisió!

Com ha canviat el sistema educatiu?

La persona a qui he triat per fer aquestes preguntes és a la meva mare.  La meva mare va fer tota l’educació a Anglaterra, per tant, hi han moltes diferències entre l’educació d’aquí,Catalunya, i allà.

Quan li he començat a parlar de com és la nostre educació, ja m’ha dit que havia canviat molt l’actitud dels alumnes. En la seva època tothom intentava tenir notes altes, bones, ja que hi havia molta competència. Ella pensa que avui en dia, els alumnes no volem ,ni intentem tenir una nota més alta que el 5, que per ella és una nota molt baixa. També creu que el respecte que els hi tenim als professors també ha canviat molt. Quan ella anava a l’escola a tot el professorat se’ls hi havia de dir senyor, senyora o senyoreta acompanyat del seu cognom. Rarament sabien el nom d’un professor, i si es sabia mai se li havia de dir així. A més era molt més estricte, hi havia un reglament sobre com s’havia de vestir, i si no s’obeïa hi havien conseqüències.

A part d’això ella no creu que hi hagin moltes més diferències. L’edat en el que es deixava l’escola es la mateixa, els 16 (l’edat mínima legal per deixar l’escola) o els 18. Si que ha reconegut que normalment els nois deixaven l’escola abans, però que no n’està segura perquè ella anava a una escola on només hi havien noies.

Mentre m’explicava com era en la seva època, sempre em remarcava com ella creu que no han pitjorat els alumnes, si no el que s’espera d’ells. 

Querido John

Títol: Querido John
Títol original: Dear John
Estreno: 05/02/2010
Director: Lasse Hallstrom
Guionista: Jamie Linden
Reparto: Amanda Seyfried, Channing Tatum, Henry Thomas, Richard Jenkins, Scott Porter, Luke Benward, David Andrews, Keith Robinson, Maxx Hennard, D.J. Cotrona, Cullen Moss, Leslea Fisher

La pel·lícula Querido John tracta sobre una parella Savannah i John que es coneixen un dia a la platja a California del Sud. Són persones de mons completament diferents, John és soldat i Savannah una universitària. Els dos coincideixen en aquell moment perquè retornen a casa seva per vacances. Tot i no tenir res en comú, des del primer moment en que es coneixen es senten atrets l’un per l’altre.

 

Passen dues setmanes junts i després cada un ha de retornar a les seves vides, però decideixen intentar mantenir la relació escrivint-se sempre que poden. Això dura durant una època però passa un fet tràgic en la vida de Savannah que canvia radicalment la seva situació de vida i impedeix que continuï la seva relació.

És  una pel·lícula molt bona basada en un llibre de Nicholas Sparks. La pel·lícula a més d’haver-hi una historia d’amor molt apassionant  tracta altres temes, com l’autisme. La Savannah està en contacte amb un nen amb aquest trastorn, i és ella qui descobreix que el pare d’en John també ho té. Channing Tatum, que dona vida al paper de John, actua molt bé, ja que interpreta perfectament a un noi jove amb problemes a casa i una vida dura a l’exèrcit. Tot i ser tan dur, a més interpreta un noi bojament enamorat, que ho fa molt creïble.

El paper del seu pare, un paper molt difícil ja que ha d’actuar com un home autista, s’interpreta a la perfecció. Durant el principi de la pel·lícula ja es comencen a notar característiques del trastorn, i a mesura de que va passant el temps es nota cada vegada més. Durant tot el film creix l’amor entre els dos i ho fan d’una manera molt creïble i que emociona a l’espectador. Tot i ser una pel·lícula lenta en el que no hi ha gaire acció, mai avorreix ni hi ha moments on et desenganxes.

Les imatges són molt bones. Les escenes on apareixen Savannah i John són molt maques i estan molt ben triades. L’únic punt que no es molt fort és la banda sonora. No hi ha gaire música i si n’hi ha és només de fons i no dona emoció al moment.

És una pel·lícula que fa pensar, i la recomano molt per totes les edats, tan per nois com per noies.

El meu primer llibre

El primer llibre que recordo haver llegit, va ser un llibre anglès anomenat Black Beauty. Tractava sobre un cavall i el seu amo, i com creixien junts i la relació entre ells. És una història molt maca, però també acaba malament. El vaig llegir perquè me’l va regalar el meu avi per Nadal quan tenia 6 anys. Era un llibre molt llarg i no el podia llegir tota sola, per això cada nit abans de dormir durant les 2 setmanes que estava a Anglaterra, el meu avi em llegia unes quantes pàgines, i entre els 2 vam poder acabar el llibre. Quan el vaig acabar de llegir el meu avi em va explicar que també havia sigut el seu primer llibre llegit, i que encara era el seu preferit. Crec que per això sempre l’he recordat. Aquest llibre és un dels pocs que he llegit voluntàriament ja que no sóc gaire de llegir. M’agrada llegir, però em costa molt començar-ho a fer i seguir amb el llibre. Crec que em costa tan continuar llegint un mateix llibre perquè si al principi m’aburreix o no estic concentrada llegint-lo m’en canso molt ràpidament, i mai arribo al nus de la història i per això mai m’enganxo del tot. M’agradaria ser de les persones que els hi encanta llegir. Crec que la gent llegeix per poder entretenir-se i aprendre coses noves. Crec que llegir, es una manera de tenir més imaginació, ja que tot el que et llegeixes t’ho has d’imaginar, els personatges, els espais, tot. Per què continues llegint un llibre crec que hauria de ser un llibre que comences tot des del principi, que des de la primera pàgina ja hi hagués acció i que durant tot el llibre passesin fets interesants i divertits.

Dels llibres que he llegit fins ara el meu personatge preferit és Sherlock Holmes. És un personatge molt clàssic de la literatura, i un personatge preferit molt típic. L’he escollit perquè trobo que la seva manera de resoldre els casos, i deduir respostes és impressionant. Tot i ser tan observador i llest, té una mena de doble personalitat, que fa que m’interessi encara més. Trobo que té doble personalitat perquè d’una part és molt lògic i llest, però d’una altre dedueix del res les seves teories i a més és un personatge que mai saps que farà i com actuarà.

Els grafits

De pintades a les parets  n’hi ha per a tot arreu, a cada poble i ciutat n’hi ha, però no vol dir que a cada poble hi hagi grafits. Els grafits no son només pintades, són art. Són art per la senzilla raó de que la persona que ho fa expressa els seus sentiments i la seva visió sobre temes, com qualsevol escultor o pintor. Tot i això, no tothom opina el mateix. Cal distingir pintades de grafits, no és el mateix. Segons el diccionari un grafit és “Inscripció o dibuix fet en una paret, un monument, etc.”. Els grafits van sorgir a Nova York, ho feien en els metros on signaven el seu nom, i cada cop ho feia més gent i cada vegada més extravagants. Era una espècie de competició per veure qui podia expressar-se millor i enviar un missatge. En canvi, una pintada es un dibuix fet a una paret o monument, però sense inspiració, sense significat, només son guixots.

Però hi han llocs on es pot pintar i llocs on no, per exemple en un monument històric, o a les parets de cases, no és un lloc adequat per fer grafits, ja que no estan respectant la llei. La multa d’haver fet un grafit és de 150 euros, però no és res comparat amb el que es van gastar al 2011 ajuntaments d’algunes ciutats i pobles en tapar i netejar espais públics on s’han fet pintades: 50.000  euros. A ciutats com Barcelona hi han espais  on es pot pintar lliurament, sense que sigui vandalisme, que és la manera correcte de pintar grafits.

Per tant,el grafit  és un art, però no sempre legal. És un art modern tan respectable i correcte com qualsevol altre però cal pensar que hi ha espais on es pot fer  i espais on no, i els artistes calen respectar la llei, i els veïns del poble.

Història d'intriga